Obres faraòniques

CANCIÓN POPULAR

Mucho vestido blanco

Mucha “parola”

Y el puchero en la lumbre

Con agua sola

 

 

Els governants autoritaris tenen l’afany irreprimible de fer grans obres publiques. No importa que la seva utilitat social sigui poca o nul·la.

Aquest governants només pretenen,  entre altres raons,  perpetuar la seva memòria i afalagar la seva vanitat. Cal recordar (per exemple) les piràmides d’Egipte, el palau de Versalles o el Valle de los Caidos.

El dos últims mandats electorals, presidits per l’autoritarisme, la ignorància i les males maneres de l’ex-alcalde  i alguns dels seus membres de l’equip de govern són un exemple, en petita dimensió, d’aquesta teoria.

Durant aquests dos mandats municipals es va perdre el sentit de la prioritat de les inversions municipals.

El poble ha rebut com herència una pista poliesportiva infrautilitzada, una “Ruta Marius Torres” tan poc freqüentada com el dit “Passeig del Tenes” i una “Casa del Poble” tan insuficient com poc utilitzada.

La qüestió de l’aigua és una altre  “deixa”  enverinada.

La sequera de l’any 2005 va sorprendre a tots però no s’ha après de l’experiència.  Es va menysprear  el projecte de l’equip de govern del mandat municipal 2003/2007, presidit per la Sra.  Camps, substituint-lo per la perforació del  Pou del Faig.

Des del 2008, incomprensiblement, l’ajuntament ha estat incapaç de posar en marxa aquest pou... i tenim a sobre una sequera.  Per l'exalcalde  i pels regidors de CIU no devia ser una prioritat.  Lo prioritari va ser substituir la utilitat dels equipaments municipals per l’estètica de les inauguracions i pel cobrament de retribucions de dubtosa legalitat.

Fins ara les pluges han estat insuficients i ara toca córrer però totes les urgències són cares. El poble ha de pagar,  però  no ha de callar.  Per tanta negligència, s’haurà de reclamar als responsables els  perjudicis que han ocasionat.

Les  coses s’han de dir perquè quedin dites i que ningú pugui dir que no s’han dit.

Manel Llanas i Sala.