Els treballs que ha engegat la Diputació de Barcelona al turó de Tagamanent per recuperar el conjunt monumental han confirmat la hipòtesi que el castell de Tagamanent, de localització fins ara desconeguda, es troba emmascarat en les parets de la rectoria i de l'església de Santa Maria.
Desenrunat de l'interior de la rectoria.
Foto: SPAL / Diputació de Barcelona
La Diputació de Barcelona, a través de l'Àrea de Territori i Sostenibilitat, ha iniciat aquest seguit d'actuacions en el turó de Tagamanent en el marc del Pla Director redactat el desembre de 2010, amb l'objectiu recuperar el conjunt monumental amb tota la seva riquesa i el seu potencial cultural i turístic.
Els treballs duts a terme fins a dia d'avui permeten donar credibilitat a la hipòtesi que el castell de Tagamanent, la localització del qual es desconeixia fins ara, es troba emmascarat en les parets de la rectoria i de l'església de Santa Maria, i qui sap si en algun altre indret del turó, encara per estudiar amb mètode arqueològic. Si la recerca confirma aquesta hipòtesi, augmentarà sens dubte el valor històric i arquitectònic del turó, que es consolidarà com un lloc emblemàtic del Vallès.
Quan s'arriba a dalt del cim, encara es pot veure dempeus l'església de Santa Maria que, malgrat tenir origen al segle X, ofereix, fonamentalment, l'aspecte d'un temple gòtic del segle XIV. I aquí i allà resten murs de l'antiga rectoria i de la també antiga casa consistorial, el cementiri parroquial, i algunes parets d'una casa i un hostal. Però l'antigor del conjunt es remunta, almenys, al segle X, que és quan per primer cop el castell de Tagamanent apareix en la documentació (l'any 945).
L'actuació portada a terme fins ara per la Diputació, a través de la Gerència de Serveis d'Espais Naturals en col·laboració amb el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, s'ha centrat en dos punts bàsics. D'una banda, el desenrunament dels espais exteriors d'accés al temple i de l'interior d'alguns dels edificis que formaven part d'aquell nucli que va restar abandonat poc després d'acabada la guerra civil, com ara la vella rectoria i l'antiga casa consistorial. De l'altra, la consolidació de les parets i un mínim acondiciament d'aquests espais per millorar l'accés i el recorregut pel conjunt monumental. Per últim, la reparació puntual de l'església, que va ser estudiada i restaurada per la mateixa Diputació en la dècada de 1980.
El desenrunament de l'interior de la casa rectoral amb control arqueològic ha posat de manifest la importància d'allò que estava colgat sota la runa: tota la planta baixa fins a arribar pràcticament al primer pis, en la qual es van definint murs i estances dels segles XVI al XVIII (les dependències domèstiques amb una sèrie de sales, la cuina, les corts i corrals, ben pròpies, per altra banda, d'una casa de pagès).
Però el que potser és més rellevant des del punt de vista històric és la constatació que alguns d'aquests murs pertanyien al castell o a l'antiga sala comtal, i que segurament es remunten al segle XI. La documentació també parla de l'existència d'aquesta sala i del castell feudal, probablement lleugerament separats en el temps i en l'espai.
La fortificació de Tagamanent, un cop perduda la seva funció defensiva, va ser engolida o reaprofitada per les noves edificacions, les de l'església del segle XIV i les de la casa rectoral.
Si el que s'ha trobat ara formant part de la casa rectoral és la sala comtal, amb cisterna pròpia inclosa, es pot afirmar que el castell de Tagamanent, declarat Monument Històric-Artístic d'Interès Nacional l'any 1949, quan encara se'n desconeixia la ubicació exacta, ja comença a tenir entitat física i els seus murs, o una part d'ells, es perfilen de manera inequívoca. La continuació dels treballs de desenrunament i els resultats de la recerca acabaran de donar-nos-en la clau i l'abast del monument medieval.
Facebook
Twitter