Paradís infernant-se

Paradís infernant-se

No s’havia vist mai tanta gent pels boscos, camps i prats del país. Si durant el confinament la natura i els animals havien reconquerit el territori, ara reculen esparverats, com aquell senglar amb qui vaig coincidir l’altre dia en una fageda, al capvespre: en veure’m, va fugir corrents, esbufegant, com si hagués vist el dimoni. El Pirineu, i en general el món rural, està vivint un boom turístic. No tot és crisi, amb la Covid-19: les cases rurals han fet literalment l’agost, els apartaments de muntanya apugen els preus sense vergonya, el lloguer d’autocaravanes ha esgotat les existències. Per això, en remotes clarianes de bosc, he trobat més ciclistes, cotxes i autocaravanes que senglars, corbs o salamandres.

La Covid-19 ha accentuat una tendència dels últims anys. Un corrent molt visible porta la gent a buscar temperatures més agradables, a fugir de les concentracions urbanes, a estar en contacte amb “la verda natura”, a córrer per cingles i tarteres, a explorar barrancs, a idealitzar els prats i l’aigua de gorgues i torrents, en detriment de les olioses platges massificades on, mentre duri la pandèmia, caldrà fer cua per entrar.

La depredació de la costa és visualment feridora (l’hivern passat vaig anar a veure les platges de Begur, que quan jo era petit eren les més boniques del món, i em va caure l’ànima als peus veient com les han deixat destrossar). Ara aquella depredació s’ha exportat a muntanya. No me’n queixo. ¿Quin dret hi tindria, a queixar-me, si jo també soc un tèrmit? Formo part de la massificada condició humana i contribueixo sense voler a foradar tots els paisatges. Per poder-los ad-mirar, col·laboro, vulgui o no, a destruir-los.

Hi ha manera humana d’evitar la destrucció? En una novel·la convertida en film de força èxit, La costa de los mosquitos (Tusquets), Paul Theroux sosté, mitjançant un relat d’enrevessades aventures, que l’intent de combatre la societat depredadora i consumista podria convertir-se en una forma encara més demencial de barbàrie destructiva. Ara bé, en una entrevista a La Contra del nostre diari, Theroux, especialitzat en literatura de viatges, subratllava: “Sempre que un lloc guanya fama de paradís, se’n va a l’infern”. Aquest és el risc de la ruralia i la muntanya. Infernar.

Si a la costa hi ha cues per banyar-se, a tots els nostres cims una multitud de muntanyencs, equipats amb plàstics multicolor, avancen en fila índia com les erugues, que progressen en tossuda processó per assecar i destruir el pi que les ha d’alimentar.

En boscos remots, hi ha més ciclistes i cotxes que senglars o salamandres

Antoni Puigverd

La Vanguardia 25-8-2020

 

Los comentarios están cerrados.

Tweeter button Facebook button Linkedin button Delicious button Flickr button